Les estructures elementals

Recollir imatges i històries familiars pròpies, llinatges i plaques tectòniques d’ADN que,
per xoc o sedimentació, formen cadenes de muntanyes i, a força d’anar enrere, cap a
finals del segle XIX, ens situen davant les estratègies de possibilitat que trenquen
normatives i codis. De les estructures elementals... és un projecte en el que la imatge
esdevé suma de temps compartit en la unitat més bàsica d'existència: els gens, els
bacteris i els relats que, amb totes les modificacions, s’afegeixen en trànsit. Història
rere història tot esdevé ficció que configura la imatge viva i en constant evolució d'una
família, un procés obert —traït per la memòria i els records— amb fets i trets que es
repeteixen al llarg dels anys. Destins que són iguals, càrregues que no saps d’on
venen i tan sols pots atribuir-les a un passat que, tot i no ser el teu de manera directa,
està escrit en tot el cos, com si tot fos una existència infinita. Aquest òrgan viu i en
constant expansió és la vida, feta de distàncies i proximitats, de bifurcacions filades
per a transformar el teixit de cada proposta en altres històries per a investigar.
L’acumulació d’informació genètica i relat, té a veure amb la memòria i la fragilitat, però
també amb les connexions que trobaríem en les capses d’un arxiu, en l’aire que no
tenen, en els regalims de paraules que no aguanten l’estretor de tanta mirada tancada,
perquè res no es pot guardar molt temps sense fugir cap a altres llocs. L’arxiu és tan
fràgil com el desgast de qualsevol teixit i emoció que es vol conservar o extingir sense
entendre les seves autèntiques condicions de possibilitat, però sempre cal filar de nou
l’entreteixit per aconseguir una expansió infinita.

Glòria Bosch Mir