L A  M E N T I D A 

Sempre s’ha de valorar l’opció de la fugida. Quan arriba aquell moment inevitable en què res compensa i el drama és tan present que ja cansa, cal valorar seriosament l’opció de marxar corrents i reubicar-se a l’altra punta del món. Abandonar la pàtria –i, amb ella, tots els problemes sense resoldre– és un decisió tan indigna com qualsevol altra.

Lluny de casa construirem una nova vida amb fonaments podrits i cortines de seda. Deixarem que tot allò incòmode que vam deixar enrere es vagi alimentant amb la llet de la nostra indiferència i projectarem un futur lluminós gestat des de la culpa.

Un dia, adoptarem a La Mentida, una nena petita i blanca de pell que a la sortida de l’orfenat ens agafarà ben fort de la mà i ja no ens la deixarà anar. Cada vegada que anem a un bar de copes l’asseurem en un dels tamborets de la barra, ben sola, i l’anirem vigilant des de lluny. Quan anem a dormir la deixarem asseguda en una cadira, al costat del nostre llit, i l’endemà, quan ens despertem, ella ja farà estona que ens mira.

 

Amb ella, deambularem per la nova ciutat, sense rumb, alimentant-nos de la vida dels altres, del menjar dels altres, de la desgràcia dels altres. Els fotografiarem a tots sense acostar-nos-hi massa, perquè anem amb por per la vida, però no se’ns escaparà res. La Mentida cada vegada ens farà més nosa, tan fastigosament pàl·lida, però no ens la podrem treure de sobre, pobreta. Ens passarà pel cap abandonar-la o atropellar-la però no reunirem prou forces. 

Un dia, en un hotel de carretera i amb l’ajuda de dues mans més, aconseguirem deixar-la tancada fora de l’habitació. Al principi picarà a la porta, desconsolada, però cada vegada ho farà més fluixet i més cansada fins que, esgotada, se n’anirà. Quan des de la finestra de l’habitació la veiem desaparèixer carrer avall, correrem a tapar-nos sota els llençols rodejades de pits i cabells llargs i ens embarassarem de plaer i de whisky. Perdrem la noció del temps i no tornarem a la realitat fins a la primera contracció. Parirem una criatura petita i blanca de pell que batejarem cristianament amb aigua de l’aixeta. De nom, li posarem La Mentida II. 

Mercè Vila Rigat

Escoltar L A M E N T I D A

Mercis

Rossetti