Una nova física per explicar la matèria

UNA NOVA FÍSICA PER EXPLICAR LA MATÈRIA, una revisió en perspectiva de gènere a la col·lecció del Museu de Pintura de Sant Pol a càrrec d'Anna Llopis i Mercis Rossetti.

La matèria o matèria bariònica, com s'anomena en cosmologia, correspon només al 5% de l'univers. La resta s'acompanyen d'un adjectiu que no els fa justícia, la matèria i l'energia fosca.

En Saben poc de l'altre 27% de matèria de l'univers. Encara menys del 68% d'energia restant. Tot just comencem a comprendre que tot i no poder veure la matèria fosca si som capaços de percebre els seus efectes.

L'exposició s'estructura en dues parts. La primera part té com a objectiu destacar i valorar a les dones artistes que formen part del fons del museu. Si bé és cert que aquest tipus d'exposicions plantegen el perill de ser un recurs fàcil basat en la segregació d'exposicions col·lectives d'artistes dones no hem de passar per alt la capacitat de l'art de visibilitzar i trencar amb l'imaginari patriarcal dominat.

La segona part de l'exposició adopta un format instal·latiu i crític, denunciant les problemàtiques referides als espais físics que ocupen els artistes homes a les parets, fons, i col·leccions dels museus i principals centres d'art.

UNA NOVA FÍSICA PER EXPLICAR LA MATÈRIA

No fa gaire temps em trobava passejant com de costum per la llibreria del costat de casa. Sovint fullejo llibres palpant portades de colors llampants i tipografies maques. El passeig acostuma a ser com un bufet lliure d'aquells hotels on per ànsia d'opcions acabes omplint-te el plat de combinacions impossibles: ous remenats, bacó, croissants amb mantega i melmelada i meló extremadament insípid tallat decorativament. Aquell dia en vaig sortir amb quatre llibres sense massa coherència a les mans, acostumada, com estava, a deixar-me arrossegar per les promeses temptadores dels breus resums de contraportada.

La caixera va bufar per sota el nas quan li va caure a les mans Ada o el Ardor de Nabokov amb una incitant portada de Henn Kim. Anagrama va reeditar tota la biblioteca de l'autor amb aquesta il·lustradora el 2018. El cas més mediàtic va ser el de Lolita, on finalment es va aconseguir deslligar de la imatge mal entesa de la protagonista i convertida en clixé del públic masculí, per representar una nena sense rostre, adolorida i esperant que li donin corda. El segon, una recomanació que encara custodio a la tauleta de nit i que no he aconseguit començar, Fracàs, d'Aurora Bertran.
Els dos últims, una sorpresa inesperada d'un autor que desconeixia i que s'apropava més a la divulgació científica (per gent inexperta) que no pas a la narrativa: El orden del tiempo i Siete breves lecciones de física de Carlo Rovelli. Un còctel literari perfecte per remenar el cervell i caure en el buit existencial d'intentar comprendre l'univers.

Aquests dos últims em van acompanyar en un viatge al Delta de l'Ebre en ple hivern. Sense gaire més a fer que caminar pels canyissars em vaig submergir de ple entre les pàgines. Gràcies a Déu, petits dibuixos il·lustraven aquelles abstraccions que demanaven no només una comprensió lectora avançada sinó un salt de fe ferotge.

Aviat em vaig perdre entre conceptes que, una ment com la meva, transforma immediatament en pànic a causa de la falta de capacitat d'imaginar allò que no és tangible: el temps que no és ni lineal ni concret, els forats negres que xuclen i espaguetitzen que els hi ronda pel voltant, les malles que es corben per gravitació, les expansions que no s'aturen...

És curiós com a vegades ens apropem a allò que ens provoca un vertigen descomunal. Serà qüestió de què el mateix vertigen ja conte el que els francesos anomenen L'appel du Vide. La sensació que el buit ens crida. Sartre en parlava com "el vertigen de la possibilitat " quan els humans contemplen el perill en total llibertat.

Carregada, doncs, de perill i en mig de la caiguda vaig trobar un refugi precisament en allò que es veu i no es veu, la matèria. Tota substància que té una massa i ocupa un espai és matèria , la cosa tangible i palpable. Però l'univers amaga més del què podem veure. La matèria o matèria bariònica, com s'anomena en cosmologia, correspon només al 5% de l'univers . La resta s'acompanyen d'un adjectiu que no els fa justícia, la matèria i l’energia fosca.

En saben ben poc de l'altre 27% de matèria de l'univers. Encara menys del 68% d'energia restant. Tot just comencem a comprendre que tot i no poder veure la matèria fosca sí som capaços de percebre els seus efectes. Aquesta, revela la seva existència a través de la força gravitatòria amb la qual atreu a les estrelles i desvia la llum . El problema sembla radicar en la incapacitat de descriure'n la seva composició amb els coneixements actuals.

Mesos després vaig rebre una trucada dels Amics de les Arts. Buscaven fer una exposició del fons del museu amb perspectiva de gènere. Una sensació semblant a la provocada pels llibres de Cavalli em va travessar el pit. Per un cantó, la incapacitat d'imaginar. Com defugir d'aquesta tendència que busca compensar els anys d'invisibilitat simplement exposant a les que havien estat silenciades? Als anys setanta van néixer les primeres iniciatives que buscaven reivindicar l'espai i el temps perdut. Ann Sutherland Harris i Linda Nochlin plantejaven a Los Angeles a the county Museum of Art l'any 1976 la que seria la primera exposició d'aquesta mena, Women Artists: 1550-1950 , amb la voluntat de recuperar i mostrar al públic l'obra de 86 artistes dones . Posteriorment, es va traslladar al Museu d'art de The University of Texas, Austin, després al Carnegie Museum of Art Pittsburgh, Pensilvània i finalment l'any 1977 l'exposició concloïa el seu itinerari al The Brooklyn Museum de Nova York . El recorregut va ser llarg i l'exposició va oferir una petita escletxa de llum convertint-se en una fita en la perspectiva de gènere aplicada a l'art. Avui, algunes de les artistes que hi van participar com Artemisa Gentileschi, Frida Kahlo, Georgia O'Keffe, Clara Peeters, Dorothea Tanning o Alice Neel ja formen part de l'imaginari popular.
A Espanya, aquesta tendència no va aparèixer fins a l'última dècada del s. XX . La primera exposició anàloga s'inaugurava l'any 1993, comissariada per Mar Villaespesa i titulada 100%, ja que les obres exposades eren únicament de dones artistes. El problema d’aquestes mostres radica en el contra argument androcèntric de ser conjugades únicament per la seva condició de gènere. Si bé és cert que aquest tipus d'exposicions plantegen el perill de ser un recurs fàcil basat en la segregació d'exposicions col·lectives d'artistes dones no hem de passar per alt la capacitat de l'art de visibilitzar i trencar amb l'imaginari patriarcal dominat.

Per l'altre, l'atracció al precipici, com endinsar-me en un terreny descrit com a desèrtic i percebut injustament com a erm? La matèria bariònica-masculina sempre ha ocupat els museus i els espais d'art. Només cal mirar algunes de les dades que omplen els estudis de representació de dones en els grans museus i col·leccions. L'any 2021, el Museo Nacional del Prado només tenia exposades 10 obres de dones, en contraposició de les 1.556 d'homes. Del 2001 fins al 2020 es van realitzar 178 exposicions temporals. En aquest cas el 97,2% corresponien a homes, l'1,7% a dones i l'1,1% van ser mixtes. Aquesta tendència s'ha repetit en altres institucions. El fons exposat del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, compta amb el 84,6% d'homes a les seves parets i el 12,5% de dones. A les 392 exposicions temporals realitzades des de 2002 hi pesa la mateixa dinàmica. El 70,9% d’homes en vers el 18,6% de dones i un 10,5% d'exposicions mixtes. Més alarmant sembla ser el cas del Museo Nacional Thyssen-Bornemisza. En col·lecció permanent, 94,3% d'homes i un 2,4% de dones. En temporals el percentatge va del 87% al 7,8% . El fet, però, es veu agreujat si tenim en compte que la col·lecció conté art contemporani. Tot i que sembla que la voluntat és revertir la disparitat. La seva web compte amb un apartat que declara que el museu aspira a pal·liar el deute històric amb la creació artística i intel·lectual duta a terme per dones promovent equips de recerca, línies de treball, exposicions i activitats amb una perspectiva de gènere.

La matèria fosca, encara que invisible, exerceix un paper fonamental en l'estructura i dinàmica de l'univers. La seva influència és essencial per a la formació de galàxies i per a mantenir la cohesió del cosmos. De manera similar, les dones artistes han estat essencials per a l'evolució i desenvolupament de l'art. Tot i això, sembla que la mitjana d'obres produïdes per dones no arriba ni al 20% en les col·leccions dels principals museus espanyols . Als anys seixanta el Metropolitan Museum of Art de Nova York encara custodiava la peça Esther before Ahasuerus d'Artemisa Gentileschi al seu magatzem . Aquest fet no deixa sorprendre donat que Artemisa va ser una de les pintores barroques més conegudes del s. XVII . Ja saben que la matèria fosca ha sigut invisible. Ens ha passat desapercebuda.

Ens hem plantejat, doncs, que succeeix si acumulem tota la matèria bariònica en el mínim espai possible? Els forats negres són la forma més compacta de massa que existeix. Tant, que ni la llum en pot sortir . Poden crear-se en segons després que col·lapsi una estrella. A més massa, més probabilitat de què aquesta col·lapsi. A més gran el forat negre, més capacitat de xuclar matèria. Aquests fenòmens astrològics poden anar engolint i creixent sense mesura. Seria, doncs, l'acumulació massiva de matèria bariònica la premonició d'un futur forat negre? Què passaria si acumulem tota col·lecció bariònica d’un museu en l'espai més mínim? El més possible és que hi trobéssim un reguitzell d'electrons, protons i neutrons esclafant-se entre ells. Un forat àvid d'àtoms, teles, olis, i ulls, disposat empassar-se tot allò que per mala fortuna caigués en el seu cap gravitatori.

Ja fa més de tres dècades que Guerrilla Girls (1985) assetjaven el MoMA de Nova York denunciant la falta de dones artistes. Sembla que l'avanç és lent i que els fons de les grans col·leccions en són plens d'aquesta matèria visible, fent que per oposició la matèria fosca passi desapercebuda. Allò que sempre se'ns ha presentat davant dels ulls és una manera simple i reduccionista d'entendre la realitat i l'univers. Ens ha passat per alt que hi havia altres centres gravitacionals que feien possible l'existència de galàxies i altres energies que impulsaven l'expansió de l’univers. Potser no n'hem sabut més, no hem tingut recursos o no hem volgut canviar allò que no coneixíem per por a L'appel du Vide. Tampoc hem volgut identificar quins límits troben les dones en el seu desenvolupament professional en l'art (o en qualsevol altre àmbit) ni hem volgut remenar la segregació, ni la discriminació per raó de gènere, raça o classe. I és que tot just ens hi comencem a endinsar. La física actual només ens ha permès intuir sense veure. D'ara endavant, per tal de fer visible allò que no ho és, seria qüestió d'inventar una nova física per explicar la matèria fosca.


Mercis Rossetti